Històries a cau d'orella

 

Al principi les llegendes no estaven escrites, eren volàtils com el vent, mal·leables com els núvols, espurnejants com el foc. Eren pura matèria viva. I passaven de boca a orella, de casa a casa, de poble a poble. I, així, sense tocar terra, feien quilòmetres i quilòmetres.

El problema eren les orelles. Sí, ho heu sentit bé: les orelles. Us semblarà estrany, però jo ho sé de bona tinta. La culpa de tot la tenen les orelles perquè no els importa el que diguin, que elles escolten el que volen.

Hi ha orelles exagerades que ensumen el fum de la guerra a cada paraula i orelles tímides que minimitzen les més grans tragèdies. Hi ha orelles conservadores que mai sentirien res que faci olor de nou i orelles revolucionàries que capgirarien la història. Hi ha orelles rialleres que escolten música en el silenci i orelles tristes que, per si de cas, vesteixen negre.

Orelles de tota mena van transformant les llegendes i posant-les de cap i peus. Les històries que ens han arribat són autèntiques bogeries, estan totalment trastocades. I això, senyores i senyors, molesta molt als protagonistes. Jo us ho puc dir, que ho sé de bona tinta.

Us posaré un exemple: heu de saber que el Drac de Sant Jordi, no era drac, que era Dragona i estava enamorada de la princesa. Que les seves flamarades no eren per cremar el poble ni per espantar la gent, que només eren el reflex de la seva passió incontrolable. Que la princesa volia anar a la cova de la Dragona perquè també l'estimava i per això es va oferir voluntària. I que Sant Jordi no volia matar a ningú i menys a un animal innocent perquè ell era vegetarià. Ell va ser l'únic que creia en el seu amor. Va ser molt valent, un autèntic cavaller, i les va defensar davant de tots, inclús, davant del rei, que era el més reticent als canvis. En realitat Sant Jordi no portava cap arma. Ell només es defensava amb les seves paraules, però eren tan precises que algú va començar a comparar-les amb fletxes i amb punyals i amb espases. Però res a veure.

A la història original no va morir ningú. Sembla que hi ha algunes orelles que són una mica sanguinàries. La Dragona i la princesa no es volien casar perquè pensaven que el seu amor era tan gran que no cabia en un paper, però van anar a viure juntes i ho van celebrar. Sant Jordi els hi va regalar un roser ple de flors vermelles i el van plantar a la porta de casa seva. Mai tallava una flor, Sant Jordi, perquè deia que el nostre planeta no necessita pètals morts, sinó fulles vives i bones persones. Un bon nano, aquest Sant Jordi.

I per què ho sé tot això? Doncs perquè jo sóc la Dragona. Sí, sí, com ho sentiu. Però no us equivoqueu perquè, malgrat el malentès, a mi m'agrada molt la diada de Sant Jordi. Jo aquell dia celebro la meva vida i les meves eleccions i que no hi ha llegenda estranya, ni estrafolària, ni utòpica, que tot és possible, que no hi ha límits, perquè l'amor és LLIURE. I la imaginació també. Per això, sempre regalo llibres i flors vives i mai deixo de treure flamarades quan algú m'agrada.

Aquí us deixo el meu modest testimoni per escrit i espero que, a partir d'ara, també es conegui la meva versió de la història i l'escoltin amb respecte, encara que només sigui un moment, fins i tot, les orelles. 

Ara ja es pot tornar a canviar.

;)

Il·lustració del País de les Dragones de @yvetedibujando